Cursa Barberà

dijous, 20 de maig de 2010

FISONOMIA DEL RECORREGUT DE LA CURSA DE BARBERÀ DEL VALLÈS

Sortirem de la pista d’atletisme del complex esportiu Can Llobet de Barberà del Vallès, per córrer la cursa de 5 quilòmetres que organitza la UA Barberà. Una prova que té aparellat un objectiu prou significatiu, com és el de col•laborar amb la lluita contra el racisme.

Ho farem per anar a buscar la Carretera de Barcelona que hi ha en front mateix de les portes del recinte que donen a la pista, i l’agafarem a la dreta. No cal dir on va la carretera, la prolongació de la qual és l’actual N 150; en tot cas fer esment a que el seu traçat coincideix amb el que en l’antiguitat era el Cami Ral (o Cami Reial, com vulguem dir-li), que unia Barberà, que és una població que existeix des de fa més de 1.000 anys, i la ciutat de Barcelona.

Haurem començat doncs a córrer per aquest carrer (que manté el nom de “carretera” però és una magnífica i moderna avinguda) a un bon pas. Segur, perquè fa una mica de baixada i perquè al tractar-se d’una prova relativament curta haurem escalfat durant una bona estona i estarem a punt. (Uns més que uns altres, és clar).

De la carretera (em costa dir-li així perquè associo la paraula amb un camí asfaltat o una autopista i no hi té res a veure) farem uns cent cinquanta metres fins arribar a la primera cruïlla, la del carrer del Pintor Fortuny, on girarem a la dreta per fer-ne un tros (el que coincideix amb la part baixa del recinte de les pistes municipals). Al passar-hi ens vindrà a la memòria que el nom del carrer correspon a un dels pintors més il•lustres de Catalunya, autor en el segle XIX de quadres d’un realisme extraordinari, que ara ens permet conèixer la quotidianitat d’aquell segle.


La vicaria, obra culminant de Marià Fortuny. (Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona)
El quadre representa la signatura d’un casament en l’interior d’una sagristia, amb els personatges vestits a la moda de finals del segle XIX.

Una coincidència: el pintor Fortuny, a qui se’l honora en aquest carrer per on passarem, va viatjar moltes vegades a l’Àfrica per reflectir les condicions de vida dels habitants d’aquell continent, sotmesos a la xenofòbia i el racisme d'Occident, quan no a l’esclavitud. I la cursa de Barberà es realitza per contribuir a la lluita contra el racisme.

M’interessa, a propòsit, per fer més substancial la participació en la cursa , què significa això darrer, i m’assabento que els amics de la Unió Atlètica Barberà, que són els que la munten, aporten una quantitat extreta de les inscripcions a SOS Racisme, l’associació no governamental que tracta d’eradicar el racisme i la xenofòbia des de fa 20 anys, i pretén difondre el seu moviment a Catalunya com un element més en la lluita en defensa dels drets humans.

Per començar, anem be. No sé si atlèticament parlant també. És de suposar que si.

Pel carrer del Pintor Fortuny arribem al Passeig del Doctor Moragas, també una esplèndida avinguda que, pel que veurem a banda i banda i el que haurem vist fins ara, els llocs per o estem fent la cursa pertanyen a la zona guapa de la població.

Doctor Moragas? Visca el Barça!

Què té a veure el metge que té un carrer de Barberà al seu nom amb el FC Barcelona?

El Doctor Moragas, nascut a Sabadell l’any 1890, que vivia a cavall entre Barcelona i Barberà, va ser un metge íntimament lligat amb l’esport, un d’ells el que estem fent ara, l’atletisme. Però molt especialment amb el futbol: va ser metge oficial del Barça i membre de la directiva durant molts anys. En un dels quals, el 1928, va acompanyar a l’equip com a directiu en una gira per l’Argentina i l’Uruguai. Van anar-hi per fer diners: van tornar amb 72.000 pessetes per a les arques del club, que llavors era una fortuna, però l’expedició va ser un desastre. Dels vuit partits jugats en van perdre cinc, en van empatar dos i en van guanyar un. En arribar a Barcelona els expedicionaris, un d’ells el Doctor Moragas, duien a la solapa una eloqüent insígnia –ara en diríem un pin- que deia “No em parli pas d’Amèrica”.


El FC Barcelona en un partit de la gira. D’esquerra a dreta:
Walter, Platko, Castilo, Arocha, Samitier, Mas, Guzmán i Piera; a baix, Garcia, Sagi i Martí.

Avançarem pel passeig i creuarem el carrer amb el nom d’un altre pintor: el del Pintor Murillo, nascut a Sevilla al segle XVII i conegut per la seva pintura barroca, relacionada bàsicament amb motius religiosos. L’home va morir, precisament, en caure d’una bastida decorant una església de Cadis.

Més enllà, i seguint pel Passeig del Doctor Moragas, creuarem el carrer en honor d’un music: en Manuel de Falla, el famós compositor andalús, autor de, entre altres obres que han passat a la història de la música clàssica, El amor brujo. Se’l considera, juntament amb els catalans Isaac Albéniz i Enric Granados, el tercer de la Gran Trilogia de la Música Espanyola.

I en arribar a la cruïlla del passeig amb l’Avinguda de la Generalitat, rodejarem la rotonda i tornarem a pujar pel mateix lloc on baixàvem. Ho farem passeig amunt fins el carrer del Marquesos de Barberà: uns 600 metres, el tram més llarg en línia recta de tot el circuit.

Pujant pel Passeig del Doctor Moragas, un dels millors carrers de Barberà, ens servirà per recordar que els orígens de la ciutat es remunten, com deia més amunt, ni més ni menys que a mil anys enrere; concretament, en el 1005 ja s’esmenta en documents de l’època el Castell de Barberà com a propietat del vescomte Guitard.

Se sap, a propòsit d’aquells temps, que El Cid Campeador va tenir relació amb Barberà del Vallès. Pel que es veu, en Ramon de Barberà, fill de l’amo del castell i El Cid es coneixien. Discutien molt sovint: coses entre nobles i hidalgos (no ho feien perquè un fos del Barça i l’altre del Madrid, sinó per qüestions de conquestes de terres). Fins i tot, un dia, estant El Cid de visita a Barberà, es va emprenyar amb en Ramon, li va fotre una pallissa, i el va deixar baldat a la porta del castell, a poca distancia d’on estem ara. El senyor Ramon no deuria saber com les gastava aquell paio, de qui es diu que va guanyar una batalla després de mort, dalt del seu cavall, on l’havien posat els seus homes, sostingut com varen poder, per tal d’espantar a l’enemic.


La batalla guanyada per El Cid Campeador després de mort, vista per l’Ibañez, l’autor dels Mortadelo i Filemon.

Pujarem com deia fins el carrer del Marquesos de Barberà que està al final de les instal•lacions esportives de les quals hem sortit fa una estona, que és la seu de l’associació que organitza la cursa que estem fent, la UA Barberà. Una entitat que es va fundar fa més de 30 anys, compromesa des de sempre amb la formació de joves atletes. Gent sana on n’hi hagi. Només cal dir que abans de disposar de les pistes actuals, els seus atletes s’entrenaven en el pati d’un col•legi. D’epopeia s’ha de considerar que haguessin pogut subsistir durant anys i anys amb condicions tan precàries, i de miracle el que, com va ser, conquerissin medalles en campionats estatals i arribessin a pujar a la primera categoria de l’atletisme a Catalunya.

Bona gent, ja ho deia. I una mica agosarats: ho confirma el fet que al campionat social del club l’anomenen “Agonia”. Li diuen així perquè consisteix en que cada participant disputa totes i cadascuna de les proves d’atletisme (excepte la marxa, el 10.000, les combinades i la marató) durant els vint dies que dura la competició, és a dir, els 100, 200, 400, 800, 1.500, 5.000 metres; 110,100 i 400 tanques; 3.000 obstacles; i l’alçada, perxa, llargada, triple salt, pes, disc, martell i javelina. Quasi res! Concebut "només", com diuen per promocionar-ho, “per a tots aquells que pertanyin a la Unió Atlètica Barberà que s’atreveixin i que no tinguin massa estima per la seva integritat física”.

Girarem en rodó per tornar a baixar pel Passeig del Doctor Moragas quan arribarem al carrer dels Marquesos de Barberà. Els marquesos, de nom Josep Galceran i Agustina Urrías, ell heroic defensor de Barcelona l’any 1714 com en Rafael de Casanova, i ella un model de virtuts, se’ls coneix més que res, coses de la vida, per ser els actuals Gegants de Barberà.


Poc es podien imaginar els Marquesos de Barberà, que amb el temps
farien tres metres i mig d’alçada i serien els Gegants de Barberà del Vallès.

Baixarem pel passeig per anar a buscar el carrer del Pintor Fortuny una altra vegada; el farem en direcció contrària a la d’abans, fins a la Carretera de Barcelona, i entrarem de nou a la pista de l’estadi. Un cop a dins donarem una volta pel tartan i tornarem a sortir per fer, exactament, el mateix recorregut que abans: una segona volta al circuit, i passarem per la meta que estarà situada a la pista, contents perquè haurem contribuït a una acció solidària...i perquè potser haurem fet marca de 5Km, una distància molt poc freqüent.

Ah! I per acabar de passar-ho bé, alguns s’arribaran, després de córrer la prova, a Santa Maria de Barberà, una de les esglésies romàniques més boniques de Catalunya. Diuen que admirar una joia que data del segle XII és el millor dels relaxants després d’una cursa. A més a més, està a prop d’on haurem corregut: uns 800 metres a l’esquerra de la porta de sortida de les pistes, al final del carrer Via Sant Oleguer.


Església romànica de Santa Maria de Barberà. Segle XII.

...................................

Miquel Pucurull
pucurullfontova@yahoo.es



Estadisticas blog